El Castell de la Selva va ser construït entre finals del segle XII i principis del XIII i va ser residència eventual dels pabordes. La seva principal funció era la d’emmagatzemar els tributs recaptats entre els veïns i representar el poder feudal a la vila.
Situat al capdamunt del carrer Major trobem el Castell. Construït entre finals del segle XII i principis del XIII, va ser nucli del poder senyorial durant més de sis-cents anys. La seva funció era la de residència dels pabordes i magatzem dels delmes i tributs recaptats al poble a favor de l’arquebisbe.
La torre primitiva
El 1165 es va atorgar la Carta de Població i es va imposar el domini arquebisbal sobre el municipi. Va ser a partir d’aquest moment quan es va bastir una torre rectangular a l’indret més alt de la vila. Més enllà de la funció defensiva, s’utilitzava de magatzem per acumular els tributs recaptats als veïns i era el símbol del domini feudal sobre la població. A banda del rebost, el celler, el graner i una cisterna d’aigua, també hi havia una cambra que s’utilitzava de presó. Al voltant de la torre hi havia un pati d’armes que afrontava amb la primitiva església.
La pabordia
El paborde era un vassall de l’arquebisbe. Administrava el cobrament dels tributs, representava el seu senyor en la jurisdicció civil i criminal i escollia el batlle del municipi. Com que era un membre de la cúria de Tarragona, acudia a la Selva en comptades ocasions. Aquesta figura va desaparèixer el 1410 amb la mort de l’últim paborde, Guillem de Gramatge, i aleshores l’arquebisbe va detenir el domini directe sobre el municipi.
El castell senyorial
Dins el Castell podem trobar espais amb funcions diferents. Des dels cellers on es guardaven els delmes, les primícies i les lleudes, passant per les sitges, les presons o la part residencial, coneguda com a casa de l’arquebisbe. Tots aquests espais, de diferents èpoques, permeten veure l’evolució del Castell al llarg de vuit-cents anys d’història.
La fi del domini arquebisbal
Amb la supressió dels drets senyorials el 1823 i la desamortització de 1835, l’arquebisbe va perdre el control sobre el municipi. El 1867, el Castell va ser adquirit per la família Baiget, que el va declarar en ruïnes. Uns anys més tard, el 1876, va ser residència provisional del destacament de la Guàrdia Civil a la vila, que hi va romandre fins al 1927. Durant la dècada dels anys trenta del segle XX, es va utilitzar de magatzem i d’escola municipal per a noies. Ja en la dècada dels seixanta, va acollir el Taller de Natzaret i el cau de l’agrupament escolta local.
El castell del segle XXI
Després de nombrosos projectes de restauració per l’estat ruïnós de l’edifici, el 2004 es va iniciar la primera fase de reforma. Consolidada la segona fase el 2011, el Castell s’ha convertit en un espai municipal polivalent i un símbol comú de sociabilitat entre els veïns.
a. L’han precedit una ermita romànica (s. XIII) i una altra de renaixentista (s. XVI). L’actual ermita data de la dècada de 1870 i es va reformar després de ser utilitzada com a talaia per napoleònics, isabelins i carlins durant el primer terç del segle XIX.
L’ermita
L’ermita de Sant Pere s’ha refet en diverses ocasions a causa del seu mal estat de conservació. L’ermita original data de mitjan segle XIII, era d’estil romànic i de dimensions més grans. A més estava acompanyada d’una casa annexa on hi habitaven els ermitans i els donats, que s’encarregaven del manteniment del culte i de les terres adscrites a l’ermita. Una de les reformes més importants va ser la de 1588, sota l’observació de Pere Blai (1553-1620) i que, segons alguns autors, seguiria les traces renaixentistes pròpies de l’època. Finalment, l’última intervenció es va produir al llarg del segle XIX i es va donar per acabada en la dècada de 1870.
La talaia del Camp
La posició privilegiada de l’ermita com a mirador del Camp i primer baluard de les muntanyes de la serra de la Mussara ha estat un factor determinant per a algunes campanyes militars. Durant la Guerra del Francès (1808-1814), els napoleònics van ocupar l’ermita i la van adaptar a les necessitats bèl·liques. Van fer construir-hi espitlleres i paraments per tal de defensar-se dels atacs. No obstant això, els francesos no van ser els únics en ocupar militarment l’ermita. Durant la Primera Guerra Carlina (1833-1840) s’hi van continuar produint enfrontaments entre els partidaris d’Isabel II (1830-1904) i Carles V (1788-1855).