Menu
L’artesania de la terrissa selvatana ha estat tradicional durant sis-
cents anys. Dedicats sobretot a la fabricació d’atuells de cuina, els terrissers selvatans s’han conegut com a ollers o tupiners.
El tupí és la peça més característica de tota la producció
terrissera local. És un atuell de cuina que té com a tret distintiu el fet que no cou per la base, com l’olla, per exemple, sinó que rep l’escalfor del foc per la panxa. És per aquest motiu que és ventrut i de base i coll estrets.
N’hi ha d’onze mides diferents:
utilitzat com a recipient per emmagatzemar excedents (oli, carn, gra, etc.)
11. Mitjà, de dimensió indeterminada, elaborat per encàrrec.
L’olla té una denominació, també, segons la capacitat (d’1 a 22 petricons): de presa, embrolla, abogassona, avançadeta, de viuda, aturgada i olla gran.
Amb la cobertora s’hi tapen tant les olles com els tupins, i n’hi ha de tantes mides com aquells.
De cassoles se’n troben de fins a sis mides: cassoló, cassola de pam, de rector, mitjaneta, mitjana i extra.
Els plats, sense cap dibuix i d’un color rogenc, prenen el nom segons la mida: tiranus, xiquet, de pam, de rector, mitjanet, mitjà i gran (conegut com a ribell o gibrell).
La tassa pot ser de tres mides: mitjancera, entravessadeta i embrolla.
La giradora és la tapa de la cassola i el plat, però també s’utilitza per girar les truites.
A Barcelona, l’ofici dels ollers va formar part com a confraria del Consell del Cent, des de la seva formació l’any 1257. El gremi, organitzat el 1304 i format per ollers, gerrers i rajolers, era sota l’advocació de Sant Hipòlit. Els anys 1314, 1320 i 1335 va rebre ordinacions municipals. Va ser el primer gremi en establir l’examen de mestria (1389) i el 1402 va obtenir nous privilegis.
L’any 1531 es va separar de l’ofici d’escudellers, amb el qual van mantenir una sèrie de rivalitat fins a finals del segle XVI. Els ollers-gerrers-rajolers van obtenir ordinacions de Felip II el 1599 i de la ciutat el 1614. Durant el segle XVII els drets de mestria van ser augmentats dos cops, el 1627 i en 1674-75, era obligatori l’abast de matèria primera (1674, 1701) i les dimensions de teules i rajoles (1645, 1706). Durant el segle XVIII l’activitat de la terrissa va ser escassa, però el gremi va mantenir la seva entitat i cohesió; l’any 1819 i de 1834 al 1836 van redactar dos nous projectes d’ordinacions.
L’advocació general de l’ofici era la de Sant Hipòlit, tot i que en alguns llocs formessin confraries de diversos oficis, com la de Sant Antoni a Sant Celoni (1704).
Aquí a la Selva, tots els ollers, des de temps immemorial, estaven constituïts en gremi de familiars, els quals perpetuaven l’ofici de pares a fills per tradició. Però malgrat això, els fadrins eren objecte de prova d’aptituds professionals abans d’obtenir el títol de fadrí i, consegüentment, de poder entrar a formar part del gremi. Per tal d’aconseguir-ho, caldria que sabessin modelar i enllestir de guarnits un tupí dels més grans que antany s’estilaven (emprat per traginar blat i oli, per la qual cosa havia d’ésser molt prim per tal que fos lleuger), el qual presentaven a un jurat composat per tots els mestres ollers del gremi. Si després d’examinada aqueta peça de passantia era acceptada, és a dir, era perfecta, l’incipient oller passava a fadrí i era admès al gremi en qualitat de tal. Aquell dia el nou confrare, per dret de costum tradicional, pagava una beguda a tots els agremiats.
Un dels privilegis que gaudia aquest gremi dels ollers, era que pel carrer “dels Ollers”, on tenien els obradors, no podia passar-hi cap carro ni haver cap tipus de trànsit que fos estrany, ja que els ollers estenien les seves peces a assecar davant de les cases.
Eines que feien servir:
Materials:
Font: Alumnes de 8è del Col·legi Públic Gil Cristià: Oficis tradicionals de la Selva del Camp. (Sant Jordi, 1983)
© All Rights Reserved.